La teràpia, un espai segur per a poder ser qui soc

Sovint quan anem a teràpia ens toca parlar de la nostra infància i de les persones cuidadores durant aquella etapa de la nostra vida. La relació amb els primers cuidadors – i la seva presència o absència– determina en gran part la nostra manera de ser. És així com a poc a poc vaig decidint, de manera implícita o explícita, com s’ha d’estar i ser al món per a sentir-me acceptat/ada i estimat/ada. Per exemple: puc haver decidit que perquè m’estimin s’ha de ser complaent, o fort, o perfecte, o insensible… o que per a poder estar en aquest món s’ha d’estar en alerta, no em puc fiar de ningú… o potser he decidit que millor sol que mal acompanyat.

Normalment no som conscients d’aquestes decisions, però es manifesten quan ens relacionem amb els altres. Ens n’adonem perquè comencem a sentir sensacions desagradables al cos que venen acompanyades d’afirmacions: mai dic que no, mai ploro si en tinc ganes, mai dic allò que penso, mai en tinc prou, etc.

La teràpia, amb tot aquest material, serveix per a endreçar-lo a fi que puguem comprendre com som i què va passar per ser així aquí i ara. Per a mi és molt important generar una mirada auto compassiva amb un mateix. La teràpia és un espai segur on poder-se acceptar amb tot allò que som. Evitar els crítics interns i generar una relació cuidada amb un mateix i amb els altres. Una relació d’auto respecte, comprensió. I perquè això sigui possible, com a terapeutes, hem de generar una relació segura, amorosa i lliure de judici per a què tot allò que la persona ha amagat durant tant de temps – un enuig, un pensament, un plor, una tristesa, una sensació, un mal tracte, etc. – trobi un lloc segur on poder ser expressat, acollit, vist i reconegut per un altre ésser humà.