Gestalt Kairos: el temps de l'ara i l'aquí

Per què Gestalt Kairos?

Kairós és un concepte que prové de la filosofia grega i que fa referència a una manera de concebre el temps. Partim de la idea que existeixen tres dimensions del temps: Cronos, Kairós i Eschatón.

Cronos és la dimensió del temps que més coneixem. Sovint s’associa a la figura mitològica de Cronos, pare de Zeus, i representa el temps lineal, cronològic i seqüencial. És el temps que podem mesurar amb rellotges i calendaris, el que avança de manera contínua seguint un ordre definit dels esdeveniments. Marca el pas de les estacions, els processos vitals i els fets històrics.

Podríem dir que és un temps quantitatiu, acumulatiu i objectiu: el temps que no retorna, el que ens fa envellir, el de la relació causa-efecte, el del cronòmetre.

Cronos està organitzat de manera eficient: és el temps dels objectius, de la planificació i dels plans d’acció. No obstant això, també podem arribar a convertir-nos en esclaus seus si caiem en la temptació de voler controlar-lo constantment.

De la mateixa manera que, segons el mite, Cronos devorava els seus fills per por de ser substituït, el temps cronològic també ens pot acabar devorant quan ens hi sotmetem exclusivament, guiats per idees com ara: «No perdis el temps», «El temps no espera» o «Has d’aprofitar cada minut».

Kairós era representat en la mitologia grega com un déu menor que simbolitzava el moment propici: aquell instant en què les circumstàncies són les adequades perquè succeeixi alguna cosa significativa. El seu simbolisme també s’ha relacionat amb la pràctica grega del tir amb arc, ja que representa el moment en què l’arquer troba l’obertura perfecta per disparar la fletxa i encertar.

És un temps «vertical»: el moment viscut amb plena consciència, significat i presència. És qualitatiu i no quantificable. Juga un paper decisiu en situacions imprevisibles o inusuals, perquè és l’experiència del moment oportú en què tot és possible: les condicions són madures per a un canvi, una decisió o una transformació. És el temps de l’aquí i l’ara, de la sincronització. És el moment en què la poma és prou madura per caure de l’arbre.

Eurípides el definia com «el millor guia per a qualsevol activitat humana». Alejandro Corletti Estrada el descriu com «el temps dels moments transcendentals, de fets que marquen el camí personal i que ens fan prendre decisions importants».

Kairós ens convida a buidar-nos de les idees preconcebudes amb què interpretem la realitat i a obrir-nos al moment fugaç en què l’oportunitat es presenta. Per això, per copsar el Kairós, sovint cal reduir l’ansietat de voler atrapar el Cronos.

Eschatón és un temps que no succeeix en la vida quotidiana ni en l’experiència ordinària. Fa referència al temps final, al moment en què tot conclou. És la culminació del temps, el punt en què es planteja què succeeix al final de la història o d’una era. És, per tant, un temps eminentment simbòlic, amb una forta càrrega metafísica i espiritual, vinculat al propòsit últim de l’existència.

En definitiva, Cronos és el temps quotidià i mesurable; Kairós és l’instant significatiu i transformador que emergeix dins d’aquest temps; i Eschatón simbolitza la finalitat o el sentit últim del temps i de l’existència.

A Gestalt Kairós volem posar en valor la importància del temps terapèutic. Considerem que tenir present el Kairós en la nostra pràctica és fonamental, perquè ens recorda que l’experiència de cada persona és única i irrepetible. Ens ajuda a comprendre que els processos terapèutics no depenen únicament del nombre de sessions rebudes (Cronos), sinó de la capacitat d’acollir, sostenir i integrar la història vital de la persona en el moment present.

Com a terapeutes, el Kairós ens recorda la importància d’estar atents i de prendre consciència, així com d’entendre la necessitat de la lentitud, la subtilesa i la suavitat en l’acompanyament terapèutic.

Ens convida a lliurar-nos plenament a l’experiència present i a escoltar, amb el cor, quin és el moment oportú de cada persona.

D’aquesta manera, podem percebre, des de la presència, quina és la necessitat que emergeix per poder-la acompanyar amb consciència. Ens ajuda a llegir el que passa en la relació terapèutica i a anar més enllà, donant sentit a la sincronicitat de l’aquí i l’ara.